És tren.

Els tons vermellosos, els telons de vellut que baixen al ritme del teloner. Si el teloner vol, el teló baixa ràpid. El teloner es mira les mans, vermelloses de fer anar la corda. El proper dia em posaré guants, pensa.
Les cortines que volen al vent en una casa amb finestres obertes. L’estora i els espolsadors d’estores, aquelles raquetes de vímet que fa tant temps que no veig.
Tot plegat, tons, estores, vímet, cortines, mans, guants, cordes, dies... formen part de vides de gent que pensa i es mou. Gent que busca i que viu. Gent que és aquí i allà, que no volen marxar, que no deixaran de sentir les campanades i que no es rendiran.
Quan a la pinya dels castells criden: Acoteu els caps! Sempre n’hi ha algun que immediatament l’aixeca per veure el que està passant. I aquest és el que sempre m’ha interessat.

Les formes del fum, els arbres que creixen torts, les formes de la natura. L’amor. Les formes canviants, les coses mai són iguals.
Els esforços, la passió, l’anar endavant, el desapoltronar-se, el restar incòmode, el canviar de postura, el fer l’amor trobant les claus de tots els panys, l’obrir una cervesa.
Les coses mai són iguals, però ens hi entestem, volem que ho siguin. Per queixar-nos de la rutina, per trobar un sentit a aquest món real que mai acabem d’entendre.
Quan veig amics trobar camins i seguir-los amb força, quan sento plançons riure i cridar, quan ballem sense por al ritme de la patxanga. Em sento viu, i això, sempre m’ha interessat.