Escrits antics d'arxius bonics

M'agafo a la teula teva, donzella d'ultramort. M'agafo als ulls teus brunzit d'abella, m'agafo on sigui que tu ets, perquè ma vida trista em colpeja cada dia i em diu NO. Em diu tu no ets la santa espina, tu no ets el sant graal que tinc clavat com una estaca dintre i fora del meu cap. Seràs fill de la inmundícia i trepitges peix podrit. No rellisquis ballant massa treballant per parir fills.

M'agafo a les teules trencades dels castells més íntims del teu cor, m'arrapo a les teves cames i pateixo pel teu cony. Que m'han dit que hi ha qui no toca vores, que m'han dit que hi ha qui pensa a totes hores, que m'han dit que un nom marca. I vull dir marca, perquè és així, cony.

M'arrapo a tu, m'arrapo als ulls de vellut del teu cor, els que miren tant que ja no sé on miren. I et veig guaitant el mar com posseïda i penso; hòstia, hòstia... que la bola gira gira.
Fem castells de sorra mar enllà, i com ho fem? fem històries de mantega sota el sol, i com ho fem? fem felicitat d'allò que ja és un jou, i com ho fem? I ningú no és ningú per decidir, ningú és ningú per fotre'm un pes acollonant al coll i esperar que dringui pels putos prats pasturant.

M'arrapo a tot, m'arrapo al sol i em torno cec, i em torno sol, i em torno pal, i m'aguanto mentre algú canta l'estaca i creu en déu totpoderós. M'estaco sol i no em fas falta per morir, que moro sol, de mica en mica, que moro viu, de mica en mica, que M'ESTARRACO. Que m'estarraco a l'ombra del teu salze. Que guaito amb cura el tronc podrit del teu estar. I ESCARBATS de closca fina m'embriaguen constantment fent veure ales, fent veure anells de cortizona que m'engreixa.
M'arrapo, senzillament a tu. Perquè la resta em fot fàstic. M'arrapo als espinacs i al microones del teu cor i espero vida. PUTA VIDA PURA que m'enganxi, puta vida que em digui hola tiu, que fots?