dimarts

Pau Peu; pareu!



En Pau Peu mira amb ulls esbatanats la mestra cantant la cançó de les pometes. Deu pometes té el pomer, de deu una, de deu una. Deu pometes té el pomer...
La mestra amb cara de verge maria i els braços alçats a mode de branques canta amb tota la seva afició. En Pau Peu la mira, però no l'escolta pas!
I és que en Pau Peu ha aturat el món per un moment, i el món tot parat li ha dit: Pau Peu, que estàs astorat i per això m'has parat?
En Pau Peu immers en els seus pensaments pensa en com es deu fer per repetir les coses bones que li passen i fer que no s'acabin mai. Si aturo el món aquests moments duraran sempre! ha pensat.
Dit i fet, Pau Peu ha parat el món i les pometes han deixat de caure i la mestra ha deixat de desafinar i el món tot parat espera que en Pau Peu decideixi que tot pot continuar endavant.
En Pau Peu espera un moment, fa un mig somriure, mira al sostre un moment, i endavant. Arrenca món, que ja vinc!