Els prats s’han assecat i ja
no podem pasturar.
El fred als ossos. Som ones
verdes vora la mar.
Una mar tranquil·la, una
mar d’estiu, de platja.
Pardal et tanques a casa
i busques entre les
teves restes folles.
Obres calaixos i deixes
passar el temps a pas lent.
Dies calcats fan setmanes
iguals. Vides de no
desorientar-se, de no arriscar,
deixar que et vinguin a buscar,
deixar que les coses passin.
Desfer-se de voluntats falses
que sempre acaben frustrades.
Desig que comença
quan acaba el teu, quan ja de
si’m deixes, te’n vas cap al fons
amb totes les teves raons.
