M’agafa el buit, a
vegades el sento viu dins meu, cap al ventre. Les goges canten una cançó dolça
i melancòlica amb una tonada suau que diu; no ho sé, no ho sé. Els déus
implacables del repetir les acompanyen des del seu cercle inacabable.
Moments en que
sento la calma del pla dins meu. El silenci gegant, el silenci de les pedres, el
silenci de les coses quietes. Et recordo callada. Callant alguna cosa, aquesta
era la manera de fer, l’acció de callar, no dir res, no contestar. Aquest era
el teu crit, absència de paraules. Callant cridaves absència.
El buit
passejant-me per aquí dins em fa ser budells i prou. Fem-nos budells i
entranyes deixant els caps i els cors abandonats. Despensem-nos,
entortolliguem-nos, siguem res, però siguem. Ens acostumarem al res, abolirem
les estructures, destruirem les fixacions i potser deixarem d’escoltar els
cants suaus i els déus aquests implacables dels sant repetiment es faran
petits, i més petits, ínfims, quotidians.
Acceptar-los és
fer-se màgic, és deslligar-ho tot. Conquerir el dins i el fora. Encabat, fer
una dieta qualsevol per sentir que sí, que estem preparats per fer-ho bé, per
pujar els graons d’un en un i sense pressa, per beure una cervesa i parlar fent
els nostres dies infinits.
Fer cas a la
intuïció, no rebutjar pensaments, desfer-se de la lògica. Aprendre a entendre
el que ja saps, ho tens dins. Intuir. Caure. Enamorar-se del caure, notar el
buit ben ple, el buit ben ple de buit. Enmig del vol, plantar-se un moment,
observar. Posar els peus al fang. Regar-se amb aigua de la font. Saber si vas o
vens, ignorar el no ho sé i notar el vèrtic, notar la por a les puntes dels
dits. Ser la por que passeja entre els aiguamolls i tocar suaument l’escorça de
la surera. Esvair els cants amb la pell de l’arbre, pessigar-lo. Mastegar la
pell de la surera i escopir. Treure el tap i observar el remolí de l’aigua
escolant-se pel forat.
Ser res. Ser tot.
Tot, res. Ser res.
